Hi ha una línia que ens condueix des de l'obra de Frederic Mompou fins al present, quelcom que perdura malgrat el pas del temps i torna la seva música plenament contemporània. No es tracta només del modern llenguatge compositiu, sinó d'una actitud vital subjacent al seu ideal estètic.
El retorn a allò pur i essencial en l'art esdevé per ell una preocupació constant. Per tal de complir aquest programa hagué de deslliurar-se de les influències acadèmiques i del nacionalisme folklòric de la Catalunya de principis de segle, convertint-se així en un solitari singular en l'encreuament dels corrents musicals del segle XX. Alhora, en aquesta recerca de la puresa en l'expressió, hagué de fer un exercici introspectiu, instal·lant-se en un silenci quasi ascètic que li permetés trobar el llenguatge musical precís, deslliurat ara de tota forma excessiva. Com ell mateix deia, buscar la màxima expressió amb el mínim de notes.
Mompou compon des de la soledat, des d'un diàleg íntim amb sí mateix i amb els paisatges vitals. Aquesta condició, però, no converteix la seva obra en exteriorització de l'angoixa o la por sinó que la dota de la força del silenci, un silenci evocador d'imatges i emocions, una música callada alhora intimista i descriptiva. La seva mirada és sobretot honesta, descriu sense magnificar ni caricaturitzar, i espiritualitza allò popular atenuant tot el que pogués caure en l'exuberància basta.
En definitiva, la seva obra ens exhorta a canviar la mirada, a captar allò d'essencial, de pur i emotiu del món que ens envolta. Ens convida al silenci que permet escoltar tant el nostre interior com a captar les petites belleses que afloren en els paisatges urbans que ens resulten tant propis.
Amb aquesta convicció, i partint de la seducció que la música del geni barceloní havia operat fa temps en alguns de nosaltres, varem iniciar el projecte amb un doble objectiu, primerament fer conèixer més enllà de Catalunya la seva obra, fer-la accessible a un nou públic, i alhora explicar, a través del moviment en l'espai, la personalitat i essència d'aquesta, que no són altres que la personalitat i essència del caràcter de Mompou.
Aquest és un muntatge que neix a Berlín, i des d'aquesta ciutat s'ha d'entendre. Metròpoli que s'eixampla sota el cel gris quan l'hivern fa que hom es recloguin sobre si mateix, extensió infinita per a l'home anònim que l'habita, alhora que ciutat que crea vida en cada racó, com un gegant suburbi desbordant d'humanitat i expressió que aflora quan el sol ocupa el cel i els parcs s'omplen de gent i personatges pintorescs. Aquí el missatge de Mompou es torna més que mai un aprenentatge
Per això la peça escollida per a l'espectacle no és altra que Suburbis, creació de joventut del compositor però ja deslliurada de les excessives influències dels impressionistes francesos i de les exigències formals de l'acadèmia, és a dir, primera obra de maduresa. Es tracta d'una partitura per a piano que pertany al període més descriptiu de Mompou, fruit de les seves passejades per els afores de Barcelona i inspirada en els personatges reals que la poblaven, és per tant una peça que permet la posada en escena, que permet mostrar també amb llenguatge teatral les imatges i emocions que la feren néixer.
És així que la música esdevé protagonista absoluta del muntatge, on hem volgut jugar amb la combinació del silenci, de les notes fugisseres i els acords mínims de la peça, fent néixer un espai i un ambient que ja no ens pertany, on el soroll deixa pas a una regió poètica i intuïtiva per on desfilen els personatges d'aquest suburbi etern i oníric evocat pel piano, de manera que aquest muntatge pretén fer visible el que Mompou convertí en essències audibles.
